No tenim sovint l'oportunitat de gaudir d'una cursa de muntanya a Barcelona, així que quan es van obrir les inscripcions del Cros de muntanya de Can Caralleu no vaig dubtar un segon en apuntar-me.
Aquest cop la logística és molt fàcil. Em desperto a les 9, esmorzo una mica per no anar amb la panxa buida i amb un cop de moto arribo al centre esportiu de Can Caralleu. Deixo el casc al guarda-roba i em poso el dorsal. Automàticament m'envaeix una barreja de nerviosisme i excitació. És una sensació difícil d’explicar que es repeteix sistemàticament una cursa darrera l’altra des de que em poso el dorsal fins que sona el tret de sortida. Repasso els entrenament de les últimes setmanes; la veritat és que no estic sortint a córrer molt, per una cosa o una altra porto un parell de mesos molt fluixets.
Em trobo amb un parell de companys i comentem el recorregut, aquest any és més dur i llarg que l'any passat. Han afegit una pujada més i el recorregut és de 11.5 km enlloc del 10 km. La veritat és que no m'he mirat el perfil i no sabia que havien canviat el recorregut, sort que me'ls he trobat i m'han advertit dels canvis.
Pels altaveus ens informen que és l'hora, em dirigeixo a la sortida. És un dels millors moments de tota cursa, la gent està molt excitada, a la cara dels corredors es reflexa un gran ventall d'estats d'ànims però a la ment tots tenim el mateix objectiu, acabar la cursa amb el menor temps possible i gaudir fent-ho.
Tret de sortida. Travessem ràpidament el camp de futbol i sortim del complex esportiu. Els primers metres de la cursa transcorren pel Parc de l'Oreneta. Els camins són amples i no es formen els tradicionals embussos de les curses de muntanya. Tornem a entrar fugaçment al complex esportiu i immediatament enfilem cap a Nostra Senyora de Collserola.
La pujada és curta però exigent, el sol pica de valent i noto com la temperatura del meu cos puja amb força. Ràpidament començo a suar, miro el cel en busca d'un núvol generós que ens faci de para-sol però el cel és blau i clar, avui passarem calor. Arribo al punt més alt bastant fatigat i decideixo fer els primers metres de la baixada a un ritme baix, necessito recuperar-me una mica.
Un cop m'ha baixat una mica la temperatura torno a accelerar, la baixada em permet deixar-me anar i gaudir d'un descens a tota velocitat. La segona pujada no té tanta pendent, agafo un bon ritme i sembla que de moment tinc la temperatura controlada. Aquesta pujada és molt més agraïda i arribo a dalt amb molt bones sensacions. Aquest cop el descens és curt, el camí planeja per un corriol poc marcat i gens còmode fins arribar a la Carretera de les Aigües. Aprofito per avançar els corredors que tinc davant, el corriol de l’últim ascens és estret i prefereixo no tenir ningú al davant. Quan arribem al corriol que es dirigeix cap a Sant Pere Màrtir no tinc cap corredor just davant meu, em poso com objectiu contactar amb el grup de corredors que estan a una quinzena de metres. Veig el repetidor cada cop més proper i m'anima a accelerar una mica més la marxa. Un cop al cim, el camí planeja pel llom de la serra de Collserola fins començar l'últim i més llarg del descensos. Un cop més em deixo anar i puc avançar a algun corredor, ho deixo tot fins creuar la meta amb 1h 6min.
Estirat a la gespa veig entrar els companys amb els que he parlat abans de la cursa. Tots estem molt contents i satisfets de com ens ha anat, comentem la jugada mentre ens mengem la llonganissa i ens acomiadem tot pensant en la pròxima aventura.
dilluns 2 de maig de 2011
diumenge 13 de març de 2011
Ressenya Camí de la Serra Pedragosa – Puig del Lleó – Barranc del Lleó
Després d'un dissabte gris i plujós ha arribat un diumenge privamevaral, blau i assoleiat. Avui, amb l'Eli, hem fet una ruta pels voltants del Vendrell. Si voleu gaudir dels boscos mediterranis i vistes del mar mediterrani diferents de les que es veuen desde la tovallola us recomano fer aquesta sortida o qualsevol de semblant per les muntanyes del nostre litoral.
La ruta comença a la carretera que va del Vendrell a Sant Vicenç de Calders. Just quan s'acaben les cases, ens desviarem per un carrer amb una pendent considerable que marca el límit entre l'inici del bosc i el final de la zona urbanitzada. De seguida ens endinsem en una xarxa de corriols molt divertits, especialment si vas amb btt. Com no tenim molt temps, ens dirigim directament al pont que creua l’AP7. Continuem a l’esquerra per la carretera uns centenars de metres fins que trobem una senyal que ens indica el PR de la serra Pedragosa.
A partir d’aquest moment recorrem un camí de terra que ens porta fins les vies de AVE. Continuem a l’esquerra i trobem 2 camins, agafem el camí superior i a uns 100 metres trobem un indicador de fusta que indica l’inici d’un corriol que s’enfila ràpidament fins arribar al cim del Raurell. El corriol continua pel llom de la serra Pedragosa des d’on gaudim d’unes vistes privilegiades sobre el mar mediterrani.
El corriol transcorre fins el límit exterior del parc Aqualeon, és en aquest tram on la Serra Pedragosa demostra el per què del seu nom. Continuem i passem per l’indicador que ens indica el camí de tornada però primer hem d’arribar fins el cim del Puig del Lleó. Continuem pel corriol i a uns centenars de metres trobem un altre indicador que ens informa que per anar al cim hem d’agafar el corriol de la dreta.
Un cop al cim, signem el llibre de visites, gaudim de la vistes que tenim sobre El Vendrell, Sant Salvador, Sant Vicenç de Calders i el mar mediterrani durant una estoneta i desfem el camí fins l’indicador del Barranc del Lleó.
Iniciem la baixada a tot gas, descendim ràpidament per un camí molt còmode que ens permet corre comfortablement. Estem fent tard a dinar, així que mantenim el ritme durant tot el descens fins arribar al punt de sortida.
Una gran dia i una gran excursió apta per a tots el públics.
Xavi
dimarts 22 de febrer de 2011
Botifarunner - Ja hi tornem a ser
Ja hi tornem a ser, aquest cap de setmana toca la Botifarunner. Aquesta és la tercera edició i jo he corregut ja les duess anteriors, aquest any també espero córrer. I dic espero perquè porto arrossegant un refredat tota la setmana que no hi ha manera de treure-me’l de sobre.
Aquest cop hem decidit viatjar dissabte i dormir a la Llacuna. Un cop instal·lats a Ca l’Americano, ens dirigim al bar de la plaça on ens trobem amb l’Imma, el Pere i alguns amics seus. Fem petar la xerrada animadament fins l’hora de sopar. A mesura que passa els temps la cara de l’Eli es va tensionant i cada cop està més absent. Aquesta és la seva 3a cursa de muntanya i és la mes llarga i amb més desnivell que ha fet fins ara. Està nerviosa i no ho pot amagar. Sopem i a dormir que és tard i l’endemà tenim feina.
Ens despertem tard, anem a buscar el dorsal i esmorzem pa amb tomata i truita francesa. Uf, estic tip, no em va bé menjar abans de córrer, bé, és igual, ja està fet. Sortim de l’hotel i just ens trobem el Roger i el David que passen corrent per davant nostre. Ens afegim a ells per calentar una mica els músculs i com que falten menys de 5 minuts per la sortida decidim dirigir-nos cap a la plaça.
Traca amb “petardasso” final i surt tothom esperitat enmig d’un núvol de fum. Aquest any han variat el primer tram del recorregut. Com no el conec, per evitar el coll d’ampolla en cas de corriol estret decideixo tirar i situar-me lo més endavant possible. Després d’un quilòmetre pla comença la pujada i me’n recordo de la truita... passo el primer control on hi ha l’Imma, l’Anna i la Gemma i de seguida arribo on hi ha l’avituallament, em lligo el cordó i inicio la baixada amb el David. Hem comença a agafar un flato molt fort, a la Romeufontaine també em va passar però ara tot just és el quilòmetre 5.
El final del descens coincideix amb l’entrada al poble, em passa pel cap abandonar però ràpidament ho descarto i afronto la segona pujada. Agafo el meu ritme, el flato va desapareixent i em vaig trobant millor. Inicio el descens amb ganes, aquest cop el flato és molt lleu i no em molesta fins al final. Així doncs, puc gaudir d’un descens a tot drap que em condueix fins el quilòmetre 10.
En aquest tram hi ha una gran quantitat de gent animant, sembla mentida però es pot dir que hi ha més ambient que a la mitja de Barcelona.
La tercera pujada és la més llarga i ens porta fins el pic més alt de l’Anoia, el Castellar, amb 945 metres. És una pujada a estones molt dreta i tècnica que m’obliga a prendre-me-la amb calma i tranquil·litat, sense pressa però sense pausa. Ja quasi arribant a la part més alta del Castellar em quedo durant 5 segons bocabadat, una tènue boira s’aixeca dels camps de blat mentre uns tímids rajos de sol trenquen els núvols que ens han acompanyat des de primera hora del matí.
Un cop al cim, recupero forces i la visió de la Llacuna als fons de la vall m’anima a fer un descens a tomba oberta. L’inici del descens és perillós, m’he d’asserenar una mica perquè sinó encara prendré mal. Un cop superat aquest primer tram, la resta del descens és agradable i fàcil tècnicament, em deixo anar fins arribar a la meta amb un temps de 2h 7min.
Em relaxo una mica, bec aquarius i em quedo una estona parlant amb la gent i veient arribar corredors. Vull desfer el camí per fer l’últim tram amb l’Eli però calculo que encara deu estar lluny. Vaig a buscar la càmera de fotos a l’hotel, em poso una samarreta seca i torno a la plaça. Com ja ha arribat el Roger, em decideixo i començo a desfer el camí en busca de l’Eli. La trobo al quilòmetre 19.5 i porta una cara.. però ja ho té! Faig fotografies i corro amb ella fins l’arribada.
Com als còmics de l’Asterix i l’Obelix acabem amb una calçotada de germanor on recuperem l’energia que hem gastat per les muntanyes llacunenques pensant ja amb la botifarunner de l’any vinent.
Botifarunner - Què fa una noia com tu en un lloc com aquest
Aquest cap de setmana hem corregut a la tercera edició de la Botifarunner de La Llacuna. És una cursa de muntanya de 20,6 km amb uns 935 metres de desnivell i un recorregut molt bonic, a estones tècnic, i amb molta gent escampada per la muntanya animant els participants.
Escric aquestes línies al sofà de casa amb les cames i sobretot els genolls fent xup xup sota la manta. Avui sí que estic feta pols.
Ens llevem a Ca l’Americano a les 8.30 amb temps de sobres, la cursa comença a les 10. El dia es lleva tapadot i cauen algunes gotes. Com no podia ser de cap altra manera acabem anant justos de temps i esmorzem una truita a la francesa amb pa amb tomàquet i un suc de taronja a la mateixa fonda, només mitja hora abans que comenci la cursa. Estem a un minut de la plaça, punt d’inici, amb la qual cosa no cal patir. Però jo sí que pateixo imaginant com estaré de tipa...
A la sortida de la fonda ens creuem amb el Roger i el David que han vingut aquest matí mateix. El Pere, llacunenc de naixement i marit de la nostra amiga Imma, també està a punt a la sortida. Traca i tret de sortida. Els 300 participants comencen a córrer ràpid pels carrers empedrats del poble. Aviat trobem la carretera, i després d’un tram tan curt i còmode comença una bona pujada.
Segons ens van comentar ahir al sopar el Pere i l’Anna, la seva germana, aquest any la cursa comença amb una pujada llarga i pronunciada. M’avancen molts corredors. M’ho prenc amb calma perquè segons els càlculs del Xavi trigaré tres hores a completar el recorregut, així que més val que reservi forces per a més endavant.
La cursa és ben diferent de les altres dues de muntanya que havia fet fins ara: Collserola, 18 km, Can Caralleu, 10 km. Estic convençuda que l’acabaré, però patint.
A dalt de tot de la pujada ens esperen l’Imma i la Gemma i l’Anna, les xicotes del Roger i el David en un dels primers punts de control. Des de que les començo a veure ja les sento que em criden. Aixeco els braços i somric. Estic bé. Em prometen que ja s’acaba la pujada, que estem arribant al castell. Els deixo el paravent, amb el seu carregament de glucoses i kleenex, i continuo pujant. A estones tinc flato i he de caminar. En cas de no tenir flato no crec que tingués una altra opció ja que el desnivell és pronunciat. Trobo l’altra Anna a dalt al castell. Somric a la càmera.
Baixada per un corriol senzill, tinc les cames lleugeres, se’m passa el flato i tinc el cap clar per fer el camí corrent i col•locar bé els peus. Arribem al poble. Trobem més gent animant. Estic feliç.
Un petit tram perfilant el poble i aviat ens tornem a endinsar en el bosc. Vaig sola, no veig gent ni davant ni darrera, però segurament estic a la cua de la cursa. M’avança una noia corrent i al cap de poc em poso a caminar. Tinc flato altra vegada. Porto una hora corrent i només he fet 7,5 km.
Quan porto ja una hora i mitja sento que els genolls em comencen a fallar. Sobretot el dret. Ho sabia. Aquest genoll m’ha estat fent la guitza des de que vaig tornar dels Alps pel pont de la Puríssima. Una mala caiguda esquiant, no en vaig voler fer cas, i ara sembla que reclama la meva atenció.
Si hi ha una cosa que tinc clara és que aquesta cursa l’acabaré. El genoll em fa mal però això no m’impedeix seguir corrent. A cada avituallament menjo taronges i xocolata negra. Em sento bé d’energia.
Estic corrent sola des de fa una bona estona. Em temo que aquesta vegada sí que sóc l’última. Intento gaudir del paisatge i no pensar en els genolls. La pujada ara s’hi que s’ha de fer caminant: roques i troncs que cal pujar amb l’ajuda de les mans, i pedra coberta de verdet, humida per la pluja del dissabte i lleugerament perillosa. Tinc les mans i els pantalons ben bruts. Estem a la part més difícil però més maca de la cursa.
En el següent punt d’avituallament m’atrapen un grup de quatre homes. No sóc l’última! Continuo corrent amb ells. Em demanen que els faci una foto a la indicació del kilòmetre 15. Van parant i rient. Els avanço. Més endavant, en un control, trobo unes senyores de mitjana edat que m’animen efusivament. Em trec l’auricular i sento “vinga nena, que hem de demostrar que les dones també podem”. Somric per dins.
I allà comença el meu viacrucis. Els genolls em comencen a fer tant de mal que no puc córrer, tinc les cames de drap. Imagino que deu ser perquè tinc els isquiotibials o els quàdriceps carregats, però, com era de suposar, després d’estirar el dolor no se’m passa. Intento córrer, però no tinc forces, i encara menys amb el dit de fang que porto enganxat a la sola. Passen pel meu costat els quatre corredors en fila. I un altre noi. I un altre... Pffffff.....
Nous grups de gent animant. Diuen que això ja s’acaba, que només ens queda ara una baixada... de pedres! Pedres soltes que en qualsevol moment et poden fer rodolar per terra. M’ho prenc amb calma perquè ja se’m comença a fer difícil dirigir els meus peus. La baixada continua per un corriol senzill. M’engresco corrent, accelero i acabo rodolant per terra amb un crit de dolor. M’he torçat el turmell. Amb el cul moll de fang em lamento de la meva mala sort, del mal que em fa tot, del flato que em torna a agafar, i em sento desgraciada. Què collons foto jo aquí?
Però ara no em puc desanimar. Em deuen quedar uns tres kilòmetres per acabar i sé que ho acabaré. Si m’he fet mal de debò als genolls ara ja és tard per arreglar-ho. Recullo la meva dignitat a trossets, inspiro, i torno a córrer posant més atenció en el què fan els meus peus.
Les pedres s’acaben i el camí es torna més senzill i apte per corredors “patxangueros” com jo. Tot fa baixada. Passem per un petit poblet, Torrebusqueta, i un grup de motoristes aturats en un costat m’animen. Diuen alguna cosa del cul dur... al•lucino. Em trec els auriculars per entendre què diuen i sento: “vinga guapa, peta’t aquests quatre que tens a davant”. Queda poc per acabar. Passo per davant de l’últim avituallament, on estan aturats els quatre amics prenent-s’ho amb calma. Les noies de la taula em criden per oferir-me aigua però ara ja no pararé. No vull tornar agafar flato, no vull perdre el ritme, i sobretot vull avançar quatre posicions.
Apareix el Xavi entre les mates. Ha tornat enrere per venir-me a buscar. M’anima, em fa fotos, corre al meu costat. Ell ha acabat amb dues hores i poc. Entrant al poble avanço un dels dos nois que m’havia avançat en les meves hores baixes. La gent del poble m’anima com si em conegués. Somric. Estic feliç. Somric a la gent a banda i banda, somric al policia que regula el trànsit, somric perquè això ja s’acaba, ho estic acabant!! A la plaça hi ha els meus amics.
Creuo la meta feliç pensant en la dutxa calenta i els calçots que m’esperen. Per sorteig i no per mèrits propis tinc un premi i pujo a recollir-lo saludant a l’afició: una nit a Ca l’Americano!
Escric aquestes línies al sofà de casa amb les cames i sobretot els genolls fent xup xup sota la manta. Avui sí que estic feta pols.
Ens llevem a Ca l’Americano a les 8.30 amb temps de sobres, la cursa comença a les 10. El dia es lleva tapadot i cauen algunes gotes. Com no podia ser de cap altra manera acabem anant justos de temps i esmorzem una truita a la francesa amb pa amb tomàquet i un suc de taronja a la mateixa fonda, només mitja hora abans que comenci la cursa. Estem a un minut de la plaça, punt d’inici, amb la qual cosa no cal patir. Però jo sí que pateixo imaginant com estaré de tipa...
A la sortida de la fonda ens creuem amb el Roger i el David que han vingut aquest matí mateix. El Pere, llacunenc de naixement i marit de la nostra amiga Imma, també està a punt a la sortida. Traca i tret de sortida. Els 300 participants comencen a córrer ràpid pels carrers empedrats del poble. Aviat trobem la carretera, i després d’un tram tan curt i còmode comença una bona pujada.
Segons ens van comentar ahir al sopar el Pere i l’Anna, la seva germana, aquest any la cursa comença amb una pujada llarga i pronunciada. M’avancen molts corredors. M’ho prenc amb calma perquè segons els càlculs del Xavi trigaré tres hores a completar el recorregut, així que més val que reservi forces per a més endavant.
La cursa és ben diferent de les altres dues de muntanya que havia fet fins ara: Collserola, 18 km, Can Caralleu, 10 km. Estic convençuda que l’acabaré, però patint.
A dalt de tot de la pujada ens esperen l’Imma i la Gemma i l’Anna, les xicotes del Roger i el David en un dels primers punts de control. Des de que les començo a veure ja les sento que em criden. Aixeco els braços i somric. Estic bé. Em prometen que ja s’acaba la pujada, que estem arribant al castell. Els deixo el paravent, amb el seu carregament de glucoses i kleenex, i continuo pujant. A estones tinc flato i he de caminar. En cas de no tenir flato no crec que tingués una altra opció ja que el desnivell és pronunciat. Trobo l’altra Anna a dalt al castell. Somric a la càmera.
Baixada per un corriol senzill, tinc les cames lleugeres, se’m passa el flato i tinc el cap clar per fer el camí corrent i col•locar bé els peus. Arribem al poble. Trobem més gent animant. Estic feliç.
Un petit tram perfilant el poble i aviat ens tornem a endinsar en el bosc. Vaig sola, no veig gent ni davant ni darrera, però segurament estic a la cua de la cursa. M’avança una noia corrent i al cap de poc em poso a caminar. Tinc flato altra vegada. Porto una hora corrent i només he fet 7,5 km.
Quan porto ja una hora i mitja sento que els genolls em comencen a fallar. Sobretot el dret. Ho sabia. Aquest genoll m’ha estat fent la guitza des de que vaig tornar dels Alps pel pont de la Puríssima. Una mala caiguda esquiant, no en vaig voler fer cas, i ara sembla que reclama la meva atenció.
Si hi ha una cosa que tinc clara és que aquesta cursa l’acabaré. El genoll em fa mal però això no m’impedeix seguir corrent. A cada avituallament menjo taronges i xocolata negra. Em sento bé d’energia.
Estic corrent sola des de fa una bona estona. Em temo que aquesta vegada sí que sóc l’última. Intento gaudir del paisatge i no pensar en els genolls. La pujada ara s’hi que s’ha de fer caminant: roques i troncs que cal pujar amb l’ajuda de les mans, i pedra coberta de verdet, humida per la pluja del dissabte i lleugerament perillosa. Tinc les mans i els pantalons ben bruts. Estem a la part més difícil però més maca de la cursa.
En el següent punt d’avituallament m’atrapen un grup de quatre homes. No sóc l’última! Continuo corrent amb ells. Em demanen que els faci una foto a la indicació del kilòmetre 15. Van parant i rient. Els avanço. Més endavant, en un control, trobo unes senyores de mitjana edat que m’animen efusivament. Em trec l’auricular i sento “vinga nena, que hem de demostrar que les dones també podem”. Somric per dins.
I allà comença el meu viacrucis. Els genolls em comencen a fer tant de mal que no puc córrer, tinc les cames de drap. Imagino que deu ser perquè tinc els isquiotibials o els quàdriceps carregats, però, com era de suposar, després d’estirar el dolor no se’m passa. Intento córrer, però no tinc forces, i encara menys amb el dit de fang que porto enganxat a la sola. Passen pel meu costat els quatre corredors en fila. I un altre noi. I un altre... Pffffff.....
Nous grups de gent animant. Diuen que això ja s’acaba, que només ens queda ara una baixada... de pedres! Pedres soltes que en qualsevol moment et poden fer rodolar per terra. M’ho prenc amb calma perquè ja se’m comença a fer difícil dirigir els meus peus. La baixada continua per un corriol senzill. M’engresco corrent, accelero i acabo rodolant per terra amb un crit de dolor. M’he torçat el turmell. Amb el cul moll de fang em lamento de la meva mala sort, del mal que em fa tot, del flato que em torna a agafar, i em sento desgraciada. Què collons foto jo aquí?
Però ara no em puc desanimar. Em deuen quedar uns tres kilòmetres per acabar i sé que ho acabaré. Si m’he fet mal de debò als genolls ara ja és tard per arreglar-ho. Recullo la meva dignitat a trossets, inspiro, i torno a córrer posant més atenció en el què fan els meus peus.
Les pedres s’acaben i el camí es torna més senzill i apte per corredors “patxangueros” com jo. Tot fa baixada. Passem per un petit poblet, Torrebusqueta, i un grup de motoristes aturats en un costat m’animen. Diuen alguna cosa del cul dur... al•lucino. Em trec els auriculars per entendre què diuen i sento: “vinga guapa, peta’t aquests quatre que tens a davant”. Queda poc per acabar. Passo per davant de l’últim avituallament, on estan aturats els quatre amics prenent-s’ho amb calma. Les noies de la taula em criden per oferir-me aigua però ara ja no pararé. No vull tornar agafar flato, no vull perdre el ritme, i sobretot vull avançar quatre posicions.
Apareix el Xavi entre les mates. Ha tornat enrere per venir-me a buscar. M’anima, em fa fotos, corre al meu costat. Ell ha acabat amb dues hores i poc. Entrant al poble avanço un dels dos nois que m’havia avançat en les meves hores baixes. La gent del poble m’anima com si em conegués. Somric. Estic feliç. Somric a la gent a banda i banda, somric al policia que regula el trànsit, somric perquè això ja s’acaba, ho estic acabant!! A la plaça hi ha els meus amics.
Creuo la meta feliç pensant en la dutxa calenta i els calçots que m’esperen. Per sorteig i no per mèrits propis tinc un premi i pujo a recollir-lo saludant a l’afició: una nit a Ca l’Americano!
diumenge 30 de gener de 2011
CORREM A CASA - La mitja de Barcelona
Després del la no-cursa de la setmana passada aquesta és la nostra segona oportunitat per córrer a casa. El dorsal de la cursa de Sant Antoni està intacte en un calaix junt amb la resta de dorsals de les curses que hem anat fent. Sant Antoni va ser la cursa sacrificada per un bé superior: la festa sorpresa dels 30 anys del Xavi la nit abans de la cursa.
És diumenge, 30 de gener. Aquesta vegada hem començat adormint-nos. Cinquanta minuts entre obrir els ulls i plantar-nos a la sortida.
Ahir, en arribar a casa després de sopar en un italià per agafar forces per avui, vam posar el despertador a les 7:00. A les 6:00 em desperto i veig que tenim una hora de marge. M’encanta. Em torno a tapar disposada a gaudir aquesta hora caiguda del cel.
“ELI, QUINA HORA ÉS?!”. El Xavi s’aixeca sobresaltat i constatem que ens hem adormit. Merda. Són les 7:50 i hem quedat amb el Txema, l’Anna i el Roger a les 8:00. La cursa comença a les 8:45.
Tinc la roba i la resta de coses en una pila ja preparada ahir i trigo ben poc a estar a punt. Sortim ja corrent, amb una barreta energètica com esmorzar. Al metro ens adonem que el Xavi no porta cap dels dos bufs que s’havia deixat a punt per posar-se al coll i al cap, que s’ha deixat el rellotge, i que porta l’MP-3 sense auriculars lligat al braç. Per sort porta el xip groc. Podria ser pitjor.
Ens trobem amb el Txema, l’Anna i el Roger a la sortida del metro d’Arc de Triomf. Ja han anat a fer un cafè abans que arribéssim. El Txema reparteix samarretes taronges de ROPITS, per a que ens posem a sobre de la que ja portem. Òbviament és una única talla, i gran, amb la qual cosa semblo un tonelet taronja. Amb estil.
Trobo uns companys del despatx, el Quim, el Manolo i l’Albert. Ens desitgem sort i me’n vaig amb el Roger al punt de sortida dels que fan més d’1:40.
Crits d’ànim i comencem a córrer pels carrers del voltant del Parc de la Ciutadella. El Roger i jo anem al mateix ritme, intentant seguir-nos l’un a l’altre. Animats, anem avançant la gent. És la primera mitja del Roger. Però sé que ho farà molt bé, està entrenat.
El cel està tapat però l’ambient és agradable un cop comences a córrer. No hi ha gaire gent animant als carrers.
Via Laietana, Ronda Sant Pere, La Rambla. Fent honor a la seva fama, La Rambla acull tot tipus de fauna urbana, molts d’ells ebris després de passar la nit en blanc. Unes guiris amb una mena de disfressa d’animal, amb la cara pintada i les cames a l’aire. I una senyora amb un aire a La Monyos, que tota emocionada obre el braç perquè xoquem la nostra mà amb la seva.
Av. Paral•lel, Entença i Gran Via. Quan devem portar ja uns 8 km es posa a ploure. Ens mirem amb el Roger i vocalitzem “quina putada”. Noto les gotes a la cara. Molesten, però d’aquí una estona, quan estigui xopa, ja no les notaré.
Al cap d’un minut, sense avisar, el Roger comença a augmentar el ritme. Crec que és que ell corre més, però també podria ser que jo estigués afluixant. El meu pulsòmetre no té compta-quilòmetres. No el puc seguir. No em diu res, va corrent entre la gent i el perdo de vista. Crec que és ell que ha accelerat.
Assumeixo la traïció i ja veig que el Roger no es conformarà amb baixar de les dues hores (la consigna era córrer per davant de les llebres de les dues hores) sinó que vol fer-ho millor encara. Continuo al meu ritme procurant anar davant les llebres tota l’estona. Hi ha gent a banda i banda de la Gran Via i del Passeig Lluís Companys amb una mena de trompeta de plàstic de color blau. Els somric. Ja és tenir humor està allà a aquelles hores del matí plovent.
Baixant pel Passeig de Picasso per segona vegada ens creuem amb els primers kenyans que ja acaben, quan nosaltres tot just estem a la meitat de la cursa. Continua plovent, amb insistència.
Començo a tenir gana. Tinc un trosset de barreta energètica de l’esmorzar que m’he reservat per un moment de desesperació. Intento conservar-la el màxim d’estona possible, com una recompensa per a més endavant.
Pugem per Marina i ens endinsem per Poble Nou. Ara ve la part més dura, amb menys ambient pels carrers i amb un paisatge més trist. Para de ploure. Desitjo trobar algú conegut, gent animant... Inclús penso que em puc trobar el Roger caminant per culpa del flato.
Quina diferència amb la mitja de Sitges: sol, temperatura agradable, gent animant pels carrers. Avui el dia és gris, estic xopa per la pluja i som molts corrent. De tant en tant hi ha copets de colze involuntaris als revolts perquè ningú vol fer més volta de la imprescindible.
Em fan mal els genolls, els turmells... Tinc moltes ganes d’acabar però no tinc força. Em menjo el trosset de barreta que reservava com a incentiu. Trobem una batucada. Que bé!
Em trobo un client del Dir Gràcia, que és el gimnàs on vaig jo també. Em pregunta si vaig amb la Gemma, que és la llebre que prenia com a referència i que és professora del nostre gimnàs. Llavors veig que tinc la Gemma trepitjant-me els talons. Merda. He afluixat sense adonar-me’n.
Comença el pitjor de tot. Les llebres m’avancen i em costa seguir-les. He de fer menys de dues hores com sigui!! Els dos km que queden me’ls passo intentant seguir les llebres, buscant alguna estratègia mental que em faci treure les forces d’on no n’hi ha. Tinc moltes ganes d’acabar perquè estic mullada i cansada.
Perdo de vista la llebre del DIR. No sé on s’ha posat. Només veig el noi que l’acompanyava i que també fa de llebre. No el puc perdre de vista. Un corredor s’enreda amb els fils del globus que indiquen les 2 hores. Me n’aparto perquè només em faltaria això!
I sorprenentment, als últims dos-cents metres, és com si les cames comencessin a córrer soles. Passo la llebre noi que tota l’estona he tingut al davant i veig davant meu els inflables que anuncien la meta. Yes, we can.
Començo el meu clàssic esprint de fi de cursa. Sí, sí, i sí, he passat la llebre, ha quedat enrere. Sento que em criden. Són el Txema, l’Anna i el Xavi. Somric a la càmera i passo la meta. 1:59:40. Podria haver estat pitjor.
Propera fita: Botifarunner a la Llacuna. 21 km de muntanya. Roger, prepara’t!
Si voleu veure les millors fotos de la mitja barcelona no us perdeu ropits al facebook.
És diumenge, 30 de gener. Aquesta vegada hem començat adormint-nos. Cinquanta minuts entre obrir els ulls i plantar-nos a la sortida.
Ahir, en arribar a casa després de sopar en un italià per agafar forces per avui, vam posar el despertador a les 7:00. A les 6:00 em desperto i veig que tenim una hora de marge. M’encanta. Em torno a tapar disposada a gaudir aquesta hora caiguda del cel.
“ELI, QUINA HORA ÉS?!”. El Xavi s’aixeca sobresaltat i constatem que ens hem adormit. Merda. Són les 7:50 i hem quedat amb el Txema, l’Anna i el Roger a les 8:00. La cursa comença a les 8:45.
Tinc la roba i la resta de coses en una pila ja preparada ahir i trigo ben poc a estar a punt. Sortim ja corrent, amb una barreta energètica com esmorzar. Al metro ens adonem que el Xavi no porta cap dels dos bufs que s’havia deixat a punt per posar-se al coll i al cap, que s’ha deixat el rellotge, i que porta l’MP-3 sense auriculars lligat al braç. Per sort porta el xip groc. Podria ser pitjor.
Ens trobem amb el Txema, l’Anna i el Roger a la sortida del metro d’Arc de Triomf. Ja han anat a fer un cafè abans que arribéssim. El Txema reparteix samarretes taronges de ROPITS, per a que ens posem a sobre de la que ja portem. Òbviament és una única talla, i gran, amb la qual cosa semblo un tonelet taronja. Amb estil.
Trobo uns companys del despatx, el Quim, el Manolo i l’Albert. Ens desitgem sort i me’n vaig amb el Roger al punt de sortida dels que fan més d’1:40.
Crits d’ànim i comencem a córrer pels carrers del voltant del Parc de la Ciutadella. El Roger i jo anem al mateix ritme, intentant seguir-nos l’un a l’altre. Animats, anem avançant la gent. És la primera mitja del Roger. Però sé que ho farà molt bé, està entrenat.
El cel està tapat però l’ambient és agradable un cop comences a córrer. No hi ha gaire gent animant als carrers.
Via Laietana, Ronda Sant Pere, La Rambla. Fent honor a la seva fama, La Rambla acull tot tipus de fauna urbana, molts d’ells ebris després de passar la nit en blanc. Unes guiris amb una mena de disfressa d’animal, amb la cara pintada i les cames a l’aire. I una senyora amb un aire a La Monyos, que tota emocionada obre el braç perquè xoquem la nostra mà amb la seva.
Av. Paral•lel, Entença i Gran Via. Quan devem portar ja uns 8 km es posa a ploure. Ens mirem amb el Roger i vocalitzem “quina putada”. Noto les gotes a la cara. Molesten, però d’aquí una estona, quan estigui xopa, ja no les notaré.
Al cap d’un minut, sense avisar, el Roger comença a augmentar el ritme. Crec que és que ell corre més, però també podria ser que jo estigués afluixant. El meu pulsòmetre no té compta-quilòmetres. No el puc seguir. No em diu res, va corrent entre la gent i el perdo de vista. Crec que és ell que ha accelerat.
Assumeixo la traïció i ja veig que el Roger no es conformarà amb baixar de les dues hores (la consigna era córrer per davant de les llebres de les dues hores) sinó que vol fer-ho millor encara. Continuo al meu ritme procurant anar davant les llebres tota l’estona. Hi ha gent a banda i banda de la Gran Via i del Passeig Lluís Companys amb una mena de trompeta de plàstic de color blau. Els somric. Ja és tenir humor està allà a aquelles hores del matí plovent.
Baixant pel Passeig de Picasso per segona vegada ens creuem amb els primers kenyans que ja acaben, quan nosaltres tot just estem a la meitat de la cursa. Continua plovent, amb insistència.
Començo a tenir gana. Tinc un trosset de barreta energètica de l’esmorzar que m’he reservat per un moment de desesperació. Intento conservar-la el màxim d’estona possible, com una recompensa per a més endavant.
Pugem per Marina i ens endinsem per Poble Nou. Ara ve la part més dura, amb menys ambient pels carrers i amb un paisatge més trist. Para de ploure. Desitjo trobar algú conegut, gent animant... Inclús penso que em puc trobar el Roger caminant per culpa del flato.
Quina diferència amb la mitja de Sitges: sol, temperatura agradable, gent animant pels carrers. Avui el dia és gris, estic xopa per la pluja i som molts corrent. De tant en tant hi ha copets de colze involuntaris als revolts perquè ningú vol fer més volta de la imprescindible.
Em fan mal els genolls, els turmells... Tinc moltes ganes d’acabar però no tinc força. Em menjo el trosset de barreta que reservava com a incentiu. Trobem una batucada. Que bé!
Em trobo un client del Dir Gràcia, que és el gimnàs on vaig jo també. Em pregunta si vaig amb la Gemma, que és la llebre que prenia com a referència i que és professora del nostre gimnàs. Llavors veig que tinc la Gemma trepitjant-me els talons. Merda. He afluixat sense adonar-me’n.
Comença el pitjor de tot. Les llebres m’avancen i em costa seguir-les. He de fer menys de dues hores com sigui!! Els dos km que queden me’ls passo intentant seguir les llebres, buscant alguna estratègia mental que em faci treure les forces d’on no n’hi ha. Tinc moltes ganes d’acabar perquè estic mullada i cansada.
Perdo de vista la llebre del DIR. No sé on s’ha posat. Només veig el noi que l’acompanyava i que també fa de llebre. No el puc perdre de vista. Un corredor s’enreda amb els fils del globus que indiquen les 2 hores. Me n’aparto perquè només em faltaria això!
I sorprenentment, als últims dos-cents metres, és com si les cames comencessin a córrer soles. Passo la llebre noi que tota l’estona he tingut al davant i veig davant meu els inflables que anuncien la meta. Yes, we can.
Començo el meu clàssic esprint de fi de cursa. Sí, sí, i sí, he passat la llebre, ha quedat enrere. Sento que em criden. Són el Txema, l’Anna i el Xavi. Somric a la càmera i passo la meta. 1:59:40. Podria haver estat pitjor.
Propera fita: Botifarunner a la Llacuna. 21 km de muntanya. Roger, prepara’t!
Si voleu veure les millors fotos de la mitja barcelona no us perdeu ropits al facebook.
diumenge 16 de gener de 2011
LA ROMEUFONTAINE – TRAIL BLANCH
Si hi ha una cursa diferent, aquesta és sens dubte la Romeufontaine. Una cursa el 100% del recorregut de la qual és, “teòricament”, sobre neu. Aquest any però, la falta de neu ens brinda un paisatge sensiblement diferent que el dels altres anys. Nosaltres hem triat la cursa de 25km i 1000m de desnivell positiu, tot just estem a principi de temporada i no cal forçar la màquina.
Però per no començar la casa per la teulada rebobinaré i situaré l’inici de la història al dissabte. Estem allotjats a casa d’un amic a la Cerdanya francesa, divendres vam pujar 3 parelles per gaudir del cap de setmana a la muntanya. Dissabte, per començar a escalfar les cames, dia d’esquí apurant la neu fins les 5 de la tarda. Ja ens fem a la idea que aquest any la cursa no serà com els altres anys. El dia d’esquí a Les Angles ens mostra una situació del Pirineu preocupant, tot just hi ha neu a les pistes i la resta de la muntanya té un color trencat entre el marró de la terra i el blanc de la neu que hi resta.
Al tornar cap a la “maison”, passem a buscar el dorsals i SOPRESA!! no estic inscrit a la cursa! No pot ser, ho miren del dret i del revés i no em troben per cap lloc i les inscripcions estan tancades! No em queda opció, poso la cara de bon nen que em sol funcionar i Bingo! El Txema, el Roger i jo estem citats a les 9 del matí a la sortida del Trail Blanch.
7:30. Sona el despertador i ens posem les piles, no tenim molt temps. Malles d’hivern, samarreta tèrmica, asics trabuco, buff al coll i al cap, mp3 i rellotge. Esmorzem un cafè amb llet i unes pastes i sense més dilació ens dirigim a Font Romeu. 8:45. Ja estem a la zona de sortida fent els estiraments de rigor, aquest cop sí. Faig una visita d’última hora al Roca per traurem els nervis de la panxa i ja estem els tres preparats, rodejats de 800 corredors ansiosos per començar a trotar per les muntanyes de la Cerdanya.
Sona la sintonia de Carros de Foc i començar la cursa, els primer moments serpentejant pels carrers de Font Romeu per trobar-nos en pocs minuts en el nostre medi. Comencem l’ascensió per camins amplis que eviten els tradicionals embussos inicials de les curses de muntanya. A més, he sortit al capdavant de la cursa i em permet realitzar un inici sense el neguit d’estar avançant gent. Tot i la set inicial i el contacte una mica accidentat amb les plaques de gel que cobreixen parcialment el camí, al km 4 ja estic calent i em trobo fort i animat.
Encaro un camí que serpenteja buscant el cim de la muntanya i a uns 50 metres veig el Txema, és fàcil de reconèixer perquè tan ell com jo estrenem samarreta taronja florescent promocionant la seva nova aventura . Alleugereixo una mica la marxa per veure si el puc atrapar i just després del primer avituallament l’agafo i continuem la cursa junts. Anem a bon ritme i anem atrapant algun corredor. Això sí, la pista cada cop sembla més a una pista de gel i les patinades i tossadetes son freqüents.
Arribem a la cota alta de l’estació d’esquí de Font Romeu i davant nostre ens trobem la pista Paul Ribell. Pels que no la coneixeu és una pista negra que amb esquís “c’est genial” però corrent no ho tinc tan clar. Comencem a baixar i el primer tram el faig molt bé i em trobo molt segur; això em dona confiança per afrontar el segon tram, més inclinat (i gelat). Quan porto pocs metres em patinen els dos peus endavant i caic donant-me un cop a l’esquena que em paralitza durant un segons. M’aixeco i sento un fort dolor a la zona lumbar, començo a baixar molt a poc a poc, em passa el Txema cul a terra a tota velocitat, m’ho penso i decideixo acabar de baixar caminant, no crec que sigui molt bo per a la meva esquena fer tota la baixada de cul.
Els km van passant i em fa mal l’esquena però com no hi ha solució, procuro no pensar-hi. Però la RomeuFontaine ens té reservada una sorpresa: la pista que ens ha vist menjar neu mentre la baixàvem ara ens vol veure suar sang pujant-la, i la suem!
La resta de la cursa no tenim més contratemps, pistes ràpides amb tossadetes pròpies i alienes per amenitzar els km finals fins arribar a Font Romeu on ens esperen l’Eli, l’Anna i la Gemma per fer la foto als seus campions. Hem aturat el cronòmetre a les 3 hores 4 minuts i 44 segons, i en la posició 79. El Roger ha acabat amb un temps de 3 hores i 58 minuts.
El Trail Blanch ens ha deixat un molt bon sabor de boca, uns paisatges increïbles, un ambient brutal, un mal d’esquena per la resta de setmana i una experiència única que de ben segur repetirem l’any vinent.
Però per no començar la casa per la teulada rebobinaré i situaré l’inici de la història al dissabte. Estem allotjats a casa d’un amic a la Cerdanya francesa, divendres vam pujar 3 parelles per gaudir del cap de setmana a la muntanya. Dissabte, per començar a escalfar les cames, dia d’esquí apurant la neu fins les 5 de la tarda. Ja ens fem a la idea que aquest any la cursa no serà com els altres anys. El dia d’esquí a Les Angles ens mostra una situació del Pirineu preocupant, tot just hi ha neu a les pistes i la resta de la muntanya té un color trencat entre el marró de la terra i el blanc de la neu que hi resta.
Al tornar cap a la “maison”, passem a buscar el dorsals i SOPRESA!! no estic inscrit a la cursa! No pot ser, ho miren del dret i del revés i no em troben per cap lloc i les inscripcions estan tancades! No em queda opció, poso la cara de bon nen que em sol funcionar i Bingo! El Txema, el Roger i jo estem citats a les 9 del matí a la sortida del Trail Blanch.
7:30. Sona el despertador i ens posem les piles, no tenim molt temps. Malles d’hivern, samarreta tèrmica, asics trabuco, buff al coll i al cap, mp3 i rellotge. Esmorzem un cafè amb llet i unes pastes i sense més dilació ens dirigim a Font Romeu. 8:45. Ja estem a la zona de sortida fent els estiraments de rigor, aquest cop sí. Faig una visita d’última hora al Roca per traurem els nervis de la panxa i ja estem els tres preparats, rodejats de 800 corredors ansiosos per començar a trotar per les muntanyes de la Cerdanya.
Sona la sintonia de Carros de Foc i començar la cursa, els primer moments serpentejant pels carrers de Font Romeu per trobar-nos en pocs minuts en el nostre medi. Comencem l’ascensió per camins amplis que eviten els tradicionals embussos inicials de les curses de muntanya. A més, he sortit al capdavant de la cursa i em permet realitzar un inici sense el neguit d’estar avançant gent. Tot i la set inicial i el contacte una mica accidentat amb les plaques de gel que cobreixen parcialment el camí, al km 4 ja estic calent i em trobo fort i animat.
Encaro un camí que serpenteja buscant el cim de la muntanya i a uns 50 metres veig el Txema, és fàcil de reconèixer perquè tan ell com jo estrenem samarreta taronja florescent promocionant la seva nova aventura . Alleugereixo una mica la marxa per veure si el puc atrapar i just després del primer avituallament l’agafo i continuem la cursa junts. Anem a bon ritme i anem atrapant algun corredor. Això sí, la pista cada cop sembla més a una pista de gel i les patinades i tossadetes son freqüents.
Arribem a la cota alta de l’estació d’esquí de Font Romeu i davant nostre ens trobem la pista Paul Ribell. Pels que no la coneixeu és una pista negra que amb esquís “c’est genial” però corrent no ho tinc tan clar. Comencem a baixar i el primer tram el faig molt bé i em trobo molt segur; això em dona confiança per afrontar el segon tram, més inclinat (i gelat). Quan porto pocs metres em patinen els dos peus endavant i caic donant-me un cop a l’esquena que em paralitza durant un segons. M’aixeco i sento un fort dolor a la zona lumbar, començo a baixar molt a poc a poc, em passa el Txema cul a terra a tota velocitat, m’ho penso i decideixo acabar de baixar caminant, no crec que sigui molt bo per a la meva esquena fer tota la baixada de cul.
Els km van passant i em fa mal l’esquena però com no hi ha solució, procuro no pensar-hi. Però la RomeuFontaine ens té reservada una sorpresa: la pista que ens ha vist menjar neu mentre la baixàvem ara ens vol veure suar sang pujant-la, i la suem!
La resta de la cursa no tenim més contratemps, pistes ràpides amb tossadetes pròpies i alienes per amenitzar els km finals fins arribar a Font Romeu on ens esperen l’Eli, l’Anna i la Gemma per fer la foto als seus campions. Hem aturat el cronòmetre a les 3 hores 4 minuts i 44 segons, i en la posició 79. El Roger ha acabat amb un temps de 3 hores i 58 minuts.
El Trail Blanch ens ha deixat un molt bon sabor de boca, uns paisatges increïbles, un ambient brutal, un mal d’esquena per la resta de setmana i una experiència única que de ben segur repetirem l’any vinent.
diumenge 9 de gener de 2011
LA MEVA PRIMERA MITJA
Tinc les cames fetes pols i sé que demà serà pitjor, però avui m’és igual.
El despertador ha sonat a les 8:00 a casa dels meus pares, al Vendrell. Com en cada una de les curses que he corregut, el primer que em passa pel cap en sentir l’alarma del mòbil és apagar-la i fer veure que no l’he sentit. El Xavi dorm al meu costat com una soca i dubto que de ser per ell ens llevem a temps.
Però no només tinc ganes d’encarar el repte, sinó que – sobretot - sé que no s’empassaria que no he sentit l’alarma. Sap que estic nerviosa i que no em quedaré adormida estant com estic.
Així que m’aixeco i m’enganxo al calefactor del lavabo per vestir-me. Cara neta, hidratant i protecció solar. I Proskin als peus. En l’última cursa vaig començar a tenir butllofes abans d’arribar a la meitat.
8:40. Baixem a la cuina a esmorzar alguna cosa. No serveix de res proposar-se sortir mitja hora després que soni el despertador: som lents. Un suc de taronja natural i un entrepà de Nocilla amb pa Bimbo. No sé si és el què els nutricionistes recomanarien a les revistes especialitzades, però la Nocilla de bon matí em posa de bon humor.
Un cop al cotxe busquem monedes pel parquímetre de la zona blava: no falla, no portem ni un duro. Pujo corrent cap a casa, remeno els abrics de tota la família, però no trobo res. Finalment, als texans que el Xavi portava ahir. Engeguem el cotxe. Són les 9:05. Farem tard, ho sé.
C-32 rumb a Sitges a tot drap. El Xavi canta les cançons de Flaix FM, està content i tranquil. A mi ja em fa mal la panxa i ja tinc ganes d’anar al WC. Arribarem tard i hauré de buscar un bar o un Poliklin. I el Xavi s’empiparà.
A les 9:40 aparquem el cotxe a Pekín, després de raspallar tota la zona propera a la sortida. Ja hi ha corredors, aplicats, escalfant: troten pels carrers del voltant i estiren. Alguns es posen cremes a les cames. Nosaltres no, nosaltres encara hem de deixar la bossa al guarda-roba i passar per un bar a fer net abans de sortir.
Ens plantem a la sortida a les 9:57, sense escalfar. Escolto de l’MP-3 alguna de les cançons que em pugen la moral i al cap de no res se senten els crits d’ànim i els auto-aplaudiments dels corredors. Un petó al Xavi i arrenquem.
Començo a córrer pensant que avui m’ho prendré amb calma: són 21 km i no 10, que és la distància que millor conec. Però no hi ha res a fer, les pulsacions em pugen ràpidament i em crec perfectament capaç de mantenir el ritme que porto, aproximadament uns 5 minuts i escaig per kilòmetre.
Estic al kilòmetre 5 quan m’adono que els meus bessons estan carregats. Amb el cap fred, m’aparto a un costat i els estiro mentre la resta de corredors em van passant. Compto vint segons per cama, però no serveix de res, continuen igual. Així que em dic a mi mateixa que tant se val, que estaré així tota l’estona, i que quan abans ho accepti millor.
Continuo corrent, intentant acabar els primers 10 km amb uns 55 minuts. I ho aconsegueixo.
Els següents kilòmetres els enfilem per la carretera que porta a Vilanova i la Geltrú. Una recta sense cap mena de gràcia, si no fos per la gent a costat i costat de la carretera, que ens anima. A més, veig passar pel carril contrari els que ja han arribat al final de la recta i em porten uns 4 kilòmetres d’avantatge. No m’agrada creuar-me amb ells. Em creuo amb el Xavi, li somric i em crida alguna cosa que no entenc. A ell sí que m’agrada creuar-me’l.
Continuo corrent, i més endavant veig un tio amb una mena de banderola dalt d’un pal que du enganxat a l’esquena. Com que no he vist mai una llebre, em penso que és un friki, però com a referència ja em serveix, sembla que vagi a un ritme constant, i va rodejat de gent com si fos Jesús. El segueixo. Quan l’avanço veig que el seu dorsal no és com el meu i que hi posa “SUB 2.00”. Dedueixo que deu ser una llebre. Així que l’objectiu és que el tio no em passi al davant, si més no, no gaire.
Quan passo el kilòmetre 14, m’animo. Em puja la moral perquè vaig bé de temps i veig que acabaré la cursa, si tot va bé, en menys de dues hores. Accelero el pas i avanço una filera de nois (o més aviat homes) que em criden alguna cosa i riuen. Està sonant Obrint Pas a tot drap i no entenc el què diuen. M’és igual.
Al kilòmetre 18 m’agafa molta gana. Queda poc per arribar, però necessitaria menjar alguna cosa. No hi ha més avituallaments, així que millor em faig la idea que no menjaré fins l’arribada. Tinc tanta gana que fins i tot em menjaria algun sobre de gel d’aquells fastigosos que prometen energia instantània.
Se m’acosta un senyor de vermell que em comenta que tota l’estona ens anem avançant mútuament. Em trec un auricular i li contesto que faig el que puc. No sé com pot parlar tan còmodament mentre corre.
Ja estem al passeig de Sitges encarant l’últim kilòmetre, i una noia en bicicleta em passa pel costat i em diu alguna cosa, descrivint un semicercle a la cara. Sé que dec fer mala cara, i que probablement tinc alguna bava o salabror resseca, però em vol dir això? Em trec un auricular i em diu: “Un songuisso pog favoogg”. Li somric i accelero. Té raó, somrient fa menys mal.
Últims metres: el meu rellotge em diu que porto 1h 57 minuts, però el rellotge de la meta marca 1:59:40. Començo a esprintar irracionalment per entrar abans que el rellotge de la meta marqui les 2:00:00. Sé que no serveix de res, que acabaré amb menys de dues hores reals igualment, però entro en una bogeria transitòria. Entro a la meta feliç i veig el senyor de vermell, que finalment m’ha avançat. No sé si deu estar content amb aquesta petita victòria. Amb l’últim sprint no he vist el Xavi, animant-me i fent-me fotos quan creuava la línia d’arribada. Feliç, sento “Read my mind” de The Killers a tot drap i noto el foc a les cames que farà que demà maleeixi l’hora en què em vaig apuntar a la cursa sense haver entrenat com cal...
Elisenda
El despertador ha sonat a les 8:00 a casa dels meus pares, al Vendrell. Com en cada una de les curses que he corregut, el primer que em passa pel cap en sentir l’alarma del mòbil és apagar-la i fer veure que no l’he sentit. El Xavi dorm al meu costat com una soca i dubto que de ser per ell ens llevem a temps.
Però no només tinc ganes d’encarar el repte, sinó que – sobretot - sé que no s’empassaria que no he sentit l’alarma. Sap que estic nerviosa i que no em quedaré adormida estant com estic.
Així que m’aixeco i m’enganxo al calefactor del lavabo per vestir-me. Cara neta, hidratant i protecció solar. I Proskin als peus. En l’última cursa vaig començar a tenir butllofes abans d’arribar a la meitat.
8:40. Baixem a la cuina a esmorzar alguna cosa. No serveix de res proposar-se sortir mitja hora després que soni el despertador: som lents. Un suc de taronja natural i un entrepà de Nocilla amb pa Bimbo. No sé si és el què els nutricionistes recomanarien a les revistes especialitzades, però la Nocilla de bon matí em posa de bon humor.
Un cop al cotxe busquem monedes pel parquímetre de la zona blava: no falla, no portem ni un duro. Pujo corrent cap a casa, remeno els abrics de tota la família, però no trobo res. Finalment, als texans que el Xavi portava ahir. Engeguem el cotxe. Són les 9:05. Farem tard, ho sé.
C-32 rumb a Sitges a tot drap. El Xavi canta les cançons de Flaix FM, està content i tranquil. A mi ja em fa mal la panxa i ja tinc ganes d’anar al WC. Arribarem tard i hauré de buscar un bar o un Poliklin. I el Xavi s’empiparà.
A les 9:40 aparquem el cotxe a Pekín, després de raspallar tota la zona propera a la sortida. Ja hi ha corredors, aplicats, escalfant: troten pels carrers del voltant i estiren. Alguns es posen cremes a les cames. Nosaltres no, nosaltres encara hem de deixar la bossa al guarda-roba i passar per un bar a fer net abans de sortir.
Ens plantem a la sortida a les 9:57, sense escalfar. Escolto de l’MP-3 alguna de les cançons que em pugen la moral i al cap de no res se senten els crits d’ànim i els auto-aplaudiments dels corredors. Un petó al Xavi i arrenquem.
Començo a córrer pensant que avui m’ho prendré amb calma: són 21 km i no 10, que és la distància que millor conec. Però no hi ha res a fer, les pulsacions em pugen ràpidament i em crec perfectament capaç de mantenir el ritme que porto, aproximadament uns 5 minuts i escaig per kilòmetre.
Estic al kilòmetre 5 quan m’adono que els meus bessons estan carregats. Amb el cap fred, m’aparto a un costat i els estiro mentre la resta de corredors em van passant. Compto vint segons per cama, però no serveix de res, continuen igual. Així que em dic a mi mateixa que tant se val, que estaré així tota l’estona, i que quan abans ho accepti millor.
Continuo corrent, intentant acabar els primers 10 km amb uns 55 minuts. I ho aconsegueixo.
Els següents kilòmetres els enfilem per la carretera que porta a Vilanova i la Geltrú. Una recta sense cap mena de gràcia, si no fos per la gent a costat i costat de la carretera, que ens anima. A més, veig passar pel carril contrari els que ja han arribat al final de la recta i em porten uns 4 kilòmetres d’avantatge. No m’agrada creuar-me amb ells. Em creuo amb el Xavi, li somric i em crida alguna cosa que no entenc. A ell sí que m’agrada creuar-me’l.
Continuo corrent, i més endavant veig un tio amb una mena de banderola dalt d’un pal que du enganxat a l’esquena. Com que no he vist mai una llebre, em penso que és un friki, però com a referència ja em serveix, sembla que vagi a un ritme constant, i va rodejat de gent com si fos Jesús. El segueixo. Quan l’avanço veig que el seu dorsal no és com el meu i que hi posa “SUB 2.00”. Dedueixo que deu ser una llebre. Així que l’objectiu és que el tio no em passi al davant, si més no, no gaire.
Quan passo el kilòmetre 14, m’animo. Em puja la moral perquè vaig bé de temps i veig que acabaré la cursa, si tot va bé, en menys de dues hores. Accelero el pas i avanço una filera de nois (o més aviat homes) que em criden alguna cosa i riuen. Està sonant Obrint Pas a tot drap i no entenc el què diuen. M’és igual.
Al kilòmetre 18 m’agafa molta gana. Queda poc per arribar, però necessitaria menjar alguna cosa. No hi ha més avituallaments, així que millor em faig la idea que no menjaré fins l’arribada. Tinc tanta gana que fins i tot em menjaria algun sobre de gel d’aquells fastigosos que prometen energia instantània.
Se m’acosta un senyor de vermell que em comenta que tota l’estona ens anem avançant mútuament. Em trec un auricular i li contesto que faig el que puc. No sé com pot parlar tan còmodament mentre corre.
Ja estem al passeig de Sitges encarant l’últim kilòmetre, i una noia en bicicleta em passa pel costat i em diu alguna cosa, descrivint un semicercle a la cara. Sé que dec fer mala cara, i que probablement tinc alguna bava o salabror resseca, però em vol dir això? Em trec un auricular i em diu: “Un songuisso pog favoogg”. Li somric i accelero. Té raó, somrient fa menys mal.
Últims metres: el meu rellotge em diu que porto 1h 57 minuts, però el rellotge de la meta marca 1:59:40. Començo a esprintar irracionalment per entrar abans que el rellotge de la meta marqui les 2:00:00. Sé que no serveix de res, que acabaré amb menys de dues hores reals igualment, però entro en una bogeria transitòria. Entro a la meta feliç i veig el senyor de vermell, que finalment m’ha avançat. No sé si deu estar content amb aquesta petita victòria. Amb l’últim sprint no he vist el Xavi, animant-me i fent-me fotos quan creuava la línia d’arribada. Feliç, sento “Read my mind” de The Killers a tot drap i noto el foc a les cames que farà que demà maleeixi l’hora en què em vaig apuntar a la cursa sense haver entrenat com cal...
Elisenda
Subscriure's a:
Missatges (Atom)