No tenim sovint l'oportunitat de gaudir d'una cursa de muntanya a Barcelona, així que quan es van obrir les inscripcions del Cros de muntanya de Can Caralleu no vaig dubtar un segon en apuntar-me.
Aquest cop la logística és molt fàcil. Em desperto a les 9, esmorzo una mica per no anar amb la panxa buida i amb un cop de moto arribo al centre esportiu de Can Caralleu. Deixo el casc al guarda-roba i em poso el dorsal. Automàticament m'envaeix una barreja de nerviosisme i excitació. És una sensació difícil d’explicar que es repeteix sistemàticament una cursa darrera l’altra des de que em poso el dorsal fins que sona el tret de sortida. Repasso els entrenament de les últimes setmanes; la veritat és que no estic sortint a córrer molt, per una cosa o una altra porto un parell de mesos molt fluixets.
Em trobo amb un parell de companys i comentem el recorregut, aquest any és més dur i llarg que l'any passat. Han afegit una pujada més i el recorregut és de 11.5 km enlloc del 10 km. La veritat és que no m'he mirat el perfil i no sabia que havien canviat el recorregut, sort que me'ls he trobat i m'han advertit dels canvis.
Pels altaveus ens informen que és l'hora, em dirigeixo a la sortida. És un dels millors moments de tota cursa, la gent està molt excitada, a la cara dels corredors es reflexa un gran ventall d'estats d'ànims però a la ment tots tenim el mateix objectiu, acabar la cursa amb el menor temps possible i gaudir fent-ho.
Tret de sortida. Travessem ràpidament el camp de futbol i sortim del complex esportiu. Els primers metres de la cursa transcorren pel Parc de l'Oreneta. Els camins són amples i no es formen els tradicionals embussos de les curses de muntanya. Tornem a entrar fugaçment al complex esportiu i immediatament enfilem cap a Nostra Senyora de Collserola.
La pujada és curta però exigent, el sol pica de valent i noto com la temperatura del meu cos puja amb força. Ràpidament començo a suar, miro el cel en busca d'un núvol generós que ens faci de para-sol però el cel és blau i clar, avui passarem calor. Arribo al punt més alt bastant fatigat i decideixo fer els primers metres de la baixada a un ritme baix, necessito recuperar-me una mica.
Un cop m'ha baixat una mica la temperatura torno a accelerar, la baixada em permet deixar-me anar i gaudir d'un descens a tota velocitat. La segona pujada no té tanta pendent, agafo un bon ritme i sembla que de moment tinc la temperatura controlada. Aquesta pujada és molt més agraïda i arribo a dalt amb molt bones sensacions. Aquest cop el descens és curt, el camí planeja per un corriol poc marcat i gens còmode fins arribar a la Carretera de les Aigües. Aprofito per avançar els corredors que tinc davant, el corriol de l’últim ascens és estret i prefereixo no tenir ningú al davant. Quan arribem al corriol que es dirigeix cap a Sant Pere Màrtir no tinc cap corredor just davant meu, em poso com objectiu contactar amb el grup de corredors que estan a una quinzena de metres. Veig el repetidor cada cop més proper i m'anima a accelerar una mica més la marxa. Un cop al cim, el camí planeja pel llom de la serra de Collserola fins començar l'últim i més llarg del descensos. Un cop més em deixo anar i puc avançar a algun corredor, ho deixo tot fins creuar la meta amb 1h 6min.
Estirat a la gespa veig entrar els companys amb els que he parlat abans de la cursa. Tots estem molt contents i satisfets de com ens ha anat, comentem la jugada mentre ens mengem la llonganissa i ens acomiadem tot pensant en la pròxima aventura.
