CORREM A CASA - La mitja de Barcelona

Després del la no-cursa de la setmana passada aquesta és la nostra segona oportunitat per córrer a casa. El dorsal de la cursa de Sant Antoni està intacte en un calaix junt amb la resta de dorsals de les curses que hem anat fent. Sant Antoni va ser la cursa sacrificada per un bé superior: la festa sorpresa dels 30 anys del Xavi la nit abans de la cursa.
És diumenge, 30 de gener. Aquesta vegada hem començat adormint-nos. Cinquanta minuts entre obrir els ulls i plantar-nos a la sortida.
Ahir, en arribar a casa després de sopar en un italià per agafar forces per avui, vam posar el despertador a les 7:00. A les 6:00 em desperto i veig que tenim una hora de marge. M’encanta. Em torno a tapar disposada a gaudir aquesta hora caiguda del cel.
“ELI, QUINA HORA ÉS?!”. El Xavi s’aixeca sobresaltat i constatem que ens hem adormit. Merda. Són les 7:50 i hem quedat amb el Txema, l’Anna i el Roger a les 8:00. La cursa comença a les 8:45.
Tinc la roba i la resta de coses en una pila ja preparada ahir i trigo ben poc a estar a punt. Sortim ja corrent, amb una barreta energètica com esmorzar. Al metro ens adonem que el Xavi no porta cap dels dos bufs que s’havia deixat a punt per posar-se al coll i al cap, que s’ha deixat el rellotge, i que porta l’MP-3 sense auriculars lligat al braç. Per sort porta el xip groc. Podria ser pitjor.
Ens trobem amb el Txema, l’Anna i el Roger a la sortida del metro d’Arc de Triomf. Ja han anat a fer un cafè abans que arribéssim. El Txema reparteix samarretes taronges de ROPITS, per a que ens posem a sobre de la que ja portem. Òbviament és una única talla, i gran, amb la qual cosa semblo un tonelet taronja. Amb estil.
Trobo uns companys del despatx, el Quim, el Manolo i l’Albert. Ens desitgem sort i me’n vaig amb el Roger al punt de sortida dels que fan més d’1:40.
Crits d’ànim i comencem a córrer pels carrers del voltant del Parc de la Ciutadella. El Roger i jo anem al mateix ritme, intentant seguir-nos l’un a l’altre. Animats, anem avançant la gent. És la primera mitja del Roger. Però sé que ho farà molt bé, està entrenat.
El cel està tapat però l’ambient és agradable un cop comences a córrer. No hi ha gaire gent animant als carrers.
Via Laietana, Ronda Sant Pere, La Rambla. Fent honor a la seva fama, La Rambla acull tot tipus de fauna urbana, molts d’ells ebris després de passar la nit en blanc. Unes guiris amb una mena de disfressa d’animal, amb la cara pintada i les cames a l’aire. I una senyora amb un aire a La Monyos, que tota emocionada obre el braç perquè xoquem la nostra mà amb la seva.
Av. Paral•lel, Entença i Gran Via. Quan devem portar ja uns 8 km es posa a ploure. Ens mirem amb el Roger i vocalitzem “quina putada”. Noto les gotes a la cara. Molesten, però d’aquí una estona, quan estigui xopa, ja no les notaré.
Al cap d’un minut, sense avisar, el Roger comença a augmentar el ritme. Crec que és que ell corre més, però també podria ser que jo estigués afluixant. El meu pulsòmetre no té compta-quilòmetres. No el puc seguir. No em diu res, va corrent entre la gent i el perdo de vista. Crec que és ell que ha accelerat.
Assumeixo la traïció i ja veig que el Roger no es conformarà amb baixar de les dues hores (la consigna era córrer per davant de les llebres de les dues hores) sinó que vol fer-ho millor encara. Continuo al meu ritme procurant anar davant les llebres tota l’estona. Hi ha gent a banda i banda de la Gran Via i del Passeig Lluís Companys amb una mena de trompeta de plàstic de color blau. Els somric. Ja és tenir humor està allà a aquelles hores del matí plovent.
Baixant pel Passeig de Picasso per segona vegada ens creuem amb els primers kenyans que ja acaben, quan nosaltres tot just estem a la meitat de la cursa. Continua plovent, amb insistència.
Començo a tenir gana. Tinc un trosset de barreta energètica de l’esmorzar que m’he reservat per un moment de desesperació. Intento conservar-la el màxim d’estona possible, com una recompensa per a més endavant.
Pugem per Marina i ens endinsem per Poble Nou. Ara ve la part més dura, amb menys ambient pels carrers i amb un paisatge més trist. Para de ploure. Desitjo trobar algú conegut, gent animant... Inclús penso que em puc trobar el Roger caminant per culpa del flato.
Quina diferència amb la mitja de Sitges: sol, temperatura agradable, gent animant pels carrers. Avui el dia és gris, estic xopa per la pluja i som molts corrent. De tant en tant hi ha copets de colze involuntaris als revolts perquè ningú vol fer més volta de la imprescindible.
Em fan mal els genolls, els turmells... Tinc moltes ganes d’acabar però no tinc força. Em menjo el trosset de barreta que reservava com a incentiu. Trobem una batucada. Que bé!
Em trobo un client del Dir Gràcia, que és el gimnàs on vaig jo també. Em pregunta si vaig amb la Gemma, que és la llebre que prenia com a referència i que és professora del nostre gimnàs. Llavors veig que tinc la Gemma trepitjant-me els talons. Merda. He afluixat sense adonar-me’n.
Comença el pitjor de tot. Les llebres m’avancen i em costa seguir-les. He de fer menys de dues hores com sigui!! Els dos km que queden me’ls passo intentant seguir les llebres, buscant alguna estratègia mental que em faci treure les forces d’on no n’hi ha. Tinc moltes ganes d’acabar perquè estic mullada i cansada.
Perdo de vista la llebre del DIR. No sé on s’ha posat. Només veig el noi que l’acompanyava i que també fa de llebre. No el puc perdre de vista. Un corredor s’enreda amb els fils del globus que indiquen les 2 hores. Me n’aparto perquè només em faltaria això!
I sorprenentment, als últims dos-cents metres, és com si les cames comencessin a córrer soles. Passo la llebre noi que tota l’estona he tingut al davant i veig davant meu els inflables que anuncien la meta. Yes, we can.
Començo el meu clàssic esprint de fi de cursa. Sí, sí, i sí, he passat la llebre, ha quedat enrere. Sento que em criden. Són el Txema, l’Anna i el Xavi. Somric a la càmera i passo la meta. 1:59:40. Podria haver estat pitjor.



Propera fita: Botifarunner a la Llacuna. 21 km de muntanya. Roger, prepara’t!

Si voleu veure les millors fotos de la mitja barcelona no us perdeu ropits al facebook.

LA ROMEUFONTAINE – TRAIL BLANCH

Si hi ha una cursa diferent, aquesta és sens dubte la Romeufontaine. Una cursa el 100% del recorregut de la qual és, “teòricament”, sobre neu. Aquest any però, la falta de neu ens brinda un paisatge sensiblement diferent que el dels altres anys. Nosaltres hem triat la cursa de 25km i 1000m de desnivell positiu, tot just estem a principi de temporada i no cal forçar la màquina.

Però per no començar la casa per la teulada rebobinaré i situaré l’inici de la història al dissabte. Estem allotjats a casa d’un amic a la Cerdanya francesa, divendres vam pujar 3 parelles per gaudir del cap de setmana a la muntanya. Dissabte, per començar a escalfar les cames, dia d’esquí apurant la neu fins les 5 de la tarda. Ja ens fem a la idea que aquest any la cursa no serà com els altres anys. El dia d’esquí a Les Angles ens mostra una situació del Pirineu preocupant, tot just hi ha neu a les pistes i la resta de la muntanya té un color trencat entre el marró de la terra i el blanc de la neu que hi resta.

Al tornar cap a la “maison”, passem a buscar el dorsals i SOPRESA!! no estic inscrit a la cursa! No pot ser, ho miren del dret i del revés i no em troben per cap lloc i les inscripcions estan tancades! No em queda opció, poso la cara de bon nen que em sol funcionar i Bingo! El Txema, el Roger i jo estem citats a les 9 del matí a la sortida del Trail Blanch.

7:30. Sona el despertador i ens posem les piles, no tenim molt temps. Malles d’hivern, samarreta tèrmica, asics trabuco, buff al coll i al cap, mp3 i rellotge. Esmorzem un cafè amb llet i unes pastes i sense més dilació ens dirigim a Font Romeu. 8:45. Ja estem a la zona de sortida fent els estiraments de rigor, aquest cop sí. Faig una visita d’última hora al Roca per traurem els nervis de la panxa i ja estem els tres preparats, rodejats de 800 corredors ansiosos per començar a trotar per les muntanyes de la Cerdanya.

Sona la sintonia de Carros de Foc i començar la cursa, els primer moments serpentejant pels carrers de Font Romeu per trobar-nos en pocs minuts en el nostre medi. Comencem l’ascensió per camins amplis que eviten els tradicionals embussos inicials de les curses de muntanya. A més, he sortit al capdavant de la cursa i em permet realitzar un inici sense el neguit d’estar avançant gent. Tot i la set inicial i el contacte una mica accidentat amb les plaques de gel que cobreixen parcialment el camí, al km 4 ja estic calent i em trobo fort i animat.

Encaro un camí que serpenteja buscant el cim de la muntanya i a uns 50 metres veig el Txema, és fàcil de reconèixer perquè tan ell com jo estrenem samarreta taronja florescent promocionant la seva nova aventura . Alleugereixo una mica la marxa per veure si el puc atrapar i just després del primer avituallament l’agafo i continuem la cursa junts. Anem a bon ritme i anem atrapant algun corredor. Això sí, la pista cada cop sembla més a una pista de gel i les patinades i tossadetes son freqüents.

Arribem a la cota alta de l’estació d’esquí de Font Romeu i davant nostre ens trobem la pista Paul Ribell. Pels que no la coneixeu és una pista negra que amb esquís “c’est genial” però corrent no ho tinc tan clar. Comencem a baixar i el primer tram el faig molt bé i em trobo molt segur; això em dona confiança per afrontar el segon tram, més inclinat (i gelat). Quan porto pocs metres em patinen els dos peus endavant i caic donant-me un cop a l’esquena que em paralitza durant un segons. M’aixeco i sento un fort dolor a la zona lumbar, començo a baixar molt a poc a poc, em passa el Txema cul a terra a tota velocitat, m’ho penso i decideixo acabar de baixar caminant, no crec que sigui molt bo per a la meva esquena fer tota la baixada de cul.

Els km van passant i em fa mal l’esquena però com no hi ha solució, procuro no pensar-hi. Però la RomeuFontaine ens té reservada una sorpresa: la pista que ens ha vist menjar neu mentre la baixàvem ara ens vol veure suar sang pujant-la, i la suem!

La resta de la cursa no tenim més contratemps, pistes ràpides amb tossadetes pròpies i alienes per amenitzar els km finals fins arribar a Font Romeu on ens esperen l’Eli, l’Anna i la Gemma per fer la foto als seus campions. Hem aturat el cronòmetre a les 3 hores 4 minuts i 44 segons, i en la posició 79. El Roger ha acabat amb un temps de 3 hores i 58 minuts.




El Trail Blanch ens ha deixat un molt bon sabor de boca, uns paisatges increïbles, un ambient brutal, un mal d’esquena per la resta de setmana i una experiència única que de ben segur repetirem l’any vinent.

LA MEVA PRIMERA MITJA

Tinc les cames fetes pols i sé que demà serà pitjor, però avui m’és igual.

El despertador ha sonat a les 8:00 a casa dels meus pares, al Vendrell. Com en cada una de les curses que he corregut, el primer que em passa pel cap en sentir l’alarma del mòbil és apagar-la i fer veure que no l’he sentit. El Xavi dorm al meu costat com una soca i dubto que de ser per ell ens llevem a temps.

Però no només tinc ganes d’encarar el repte, sinó que – sobretot - sé que no s’empassaria que no he sentit l’alarma. Sap que estic nerviosa i que no em quedaré adormida estant com estic.

Així que m’aixeco i m’enganxo al calefactor del lavabo per vestir-me. Cara neta, hidratant i protecció solar. I Proskin als peus. En l’última cursa vaig començar a tenir butllofes abans d’arribar a la meitat.

8:40. Baixem a la cuina a esmorzar alguna cosa. No serveix de res proposar-se sortir mitja hora després que soni el despertador: som lents. Un suc de taronja natural i un entrepà de Nocilla amb pa Bimbo. No sé si és el què els nutricionistes recomanarien a les revistes especialitzades, però la Nocilla de bon matí em posa de bon humor.

Un cop al cotxe busquem monedes pel parquímetre de la zona blava: no falla, no portem ni un duro. Pujo corrent cap a casa, remeno els abrics de tota la família, però no trobo res. Finalment, als texans que el Xavi portava ahir. Engeguem el cotxe. Són les 9:05. Farem tard, ho sé.

C-32 rumb a Sitges a tot drap. El Xavi canta les cançons de Flaix FM, està content i tranquil. A mi ja em fa mal la panxa i ja tinc ganes d’anar al WC. Arribarem tard i hauré de buscar un bar o un Poliklin. I el Xavi s’empiparà.

A les 9:40 aparquem el cotxe a Pekín, després de raspallar tota la zona propera a la sortida. Ja hi ha corredors, aplicats, escalfant: troten pels carrers del voltant i estiren. Alguns es posen cremes a les cames. Nosaltres no, nosaltres encara hem de deixar la bossa al guarda-roba i passar per un bar a fer net abans de sortir.

Ens plantem a la sortida a les 9:57, sense escalfar. Escolto de l’MP-3 alguna de les cançons que em pugen la moral i al cap de no res se senten els crits d’ànim i els auto-aplaudiments dels corredors. Un petó al Xavi i arrenquem.

Començo a córrer pensant que avui m’ho prendré amb calma: són 21 km i no 10, que és la distància que millor conec. Però no hi ha res a fer, les pulsacions em pugen ràpidament i em crec perfectament capaç de mantenir el ritme que porto, aproximadament uns 5 minuts i escaig per kilòmetre.

Estic al kilòmetre 5 quan m’adono que els meus bessons estan carregats. Amb el cap fred, m’aparto a un costat i els estiro mentre la resta de corredors em van passant. Compto vint segons per cama, però no serveix de res, continuen igual. Així que em dic a mi mateixa que tant se val, que estaré així tota l’estona, i que quan abans ho accepti millor.

Continuo corrent, intentant acabar els primers 10 km amb uns 55 minuts. I ho aconsegueixo.

Els següents kilòmetres els enfilem per la carretera que porta a Vilanova i la Geltrú. Una recta sense cap mena de gràcia, si no fos per la gent a costat i costat de la carretera, que ens anima. A més, veig passar pel carril contrari els que ja han arribat al final de la recta i em porten uns 4 kilòmetres d’avantatge. No m’agrada creuar-me amb ells. Em creuo amb el Xavi, li somric i em crida alguna cosa que no entenc. A ell sí que m’agrada creuar-me’l.

Continuo corrent, i més endavant veig un tio amb una mena de banderola dalt d’un pal que du enganxat a l’esquena. Com que no he vist mai una llebre, em penso que és un friki, però com a referència ja em serveix, sembla que vagi a un ritme constant, i va rodejat de gent com si fos Jesús. El segueixo. Quan l’avanço veig que el seu dorsal no és com el meu i que hi posa “SUB 2.00”. Dedueixo que deu ser una llebre. Així que l’objectiu és que el tio no em passi al davant, si més no, no gaire.

Quan passo el kilòmetre 14, m’animo. Em puja la moral perquè vaig bé de temps i veig que acabaré la cursa, si tot va bé, en menys de dues hores. Accelero el pas i avanço una filera de nois (o més aviat homes) que em criden alguna cosa i riuen. Està sonant Obrint Pas a tot drap i no entenc el què diuen. M’és igual.

Al kilòmetre 18 m’agafa molta gana. Queda poc per arribar, però necessitaria menjar alguna cosa. No hi ha més avituallaments, així que millor em faig la idea que no menjaré fins l’arribada. Tinc tanta gana que fins i tot em menjaria algun sobre de gel d’aquells fastigosos que prometen energia instantània.

Se m’acosta un senyor de vermell que em comenta que tota l’estona ens anem avançant mútuament. Em trec un auricular i li contesto que faig el que puc. No sé com pot parlar tan còmodament mentre corre.

Ja estem al passeig de Sitges encarant l’últim kilòmetre, i una noia en bicicleta em passa pel costat i em diu alguna cosa, descrivint un semicercle a la cara. Sé que dec fer mala cara, i que probablement tinc alguna bava o salabror resseca, però em vol dir això? Em trec un auricular i em diu: “Un songuisso pog favoogg”. Li somric i accelero. Té raó, somrient fa menys mal.

Últims metres: el meu rellotge em diu que porto 1h 57 minuts, però el rellotge de la meta marca 1:59:40. Començo a esprintar irracionalment per entrar abans que el rellotge de la meta marqui les 2:00:00. Sé que no serveix de res, que acabaré amb menys de dues hores reals igualment, però entro en una bogeria transitòria. Entro a la meta feliç i veig el senyor de vermell, que finalment m’ha avançat. No sé si deu estar content amb aquesta petita victòria. Amb l’últim sprint no he vist el Xavi, animant-me i fent-me fotos quan creuava la línia d’arribada. Feliç, sento “Read my mind” de The Killers a tot drap i noto el foc a les cames que farà que demà maleeixi l’hora en què em vaig apuntar a la cursa sense haver entrenat com cal...

Elisenda