És diumenge, 30 de gener. Aquesta vegada hem començat adormint-nos. Cinquanta minuts entre obrir els ulls i plantar-nos a la sortida.
Ahir, en arribar a casa després de sopar en un italià per agafar forces per avui, vam posar el despertador a les 7:00. A les 6:00 em desperto i veig que tenim una hora de marge. M’encanta. Em torno a tapar disposada a gaudir aquesta hora caiguda del cel.
“ELI, QUINA HORA ÉS?!”. El Xavi s’aixeca sobresaltat i constatem que ens hem adormit. Merda. Són les 7:50 i hem quedat amb el Txema, l’Anna i el Roger a les 8:00. La cursa comença a les 8:45.
Tinc la roba i la resta de coses en una pila ja preparada ahir i trigo ben poc a estar a punt. Sortim ja corrent, amb una barreta energètica com esmorzar. Al metro ens adonem que el Xavi no porta cap dels dos bufs que s’havia deixat a punt per posar-se al coll i al cap, que s’ha deixat el rellotge, i que porta l’MP-3 sense auriculars lligat al braç. Per sort porta el xip groc. Podria ser pitjor.
Ens trobem amb el Txema, l’Anna i el Roger a la sortida del metro d’Arc de Triomf. Ja han anat a fer un cafè abans que arribéssim. El Txema reparteix samarretes taronges de ROPITS, per a que ens posem a sobre de la que ja portem. Òbviament és una única talla, i gran, amb la qual cosa semblo un tonelet taronja. Amb estil.
Trobo uns companys del despatx, el Quim, el Manolo i l’Albert. Ens desitgem sort i me’n vaig amb el Roger al punt de sortida dels que fan més d’1:40.
Crits d’ànim i comencem a córrer pels carrers del voltant del Parc de la Ciutadella. El Roger i jo anem al mateix ritme, intentant seguir-nos l’un a l’altre. Animats, anem avançant la gent. És la primera mitja del Roger. Però sé que ho farà molt bé, està entrenat.
El cel està tapat però l’ambient és agradable un cop comences a córrer. No hi ha gaire gent animant als carrers.
Via Laietana, Ronda Sant Pere, La Rambla. Fent honor a la seva fama, La Rambla acull tot tipus de fauna urbana, molts d’ells ebris després de passar la nit en blanc. Unes guiris amb una mena de disfressa d’animal, amb la cara pintada i les cames a l’aire. I una senyora amb un aire a La Monyos, que tota emocionada obre el braç perquè xoquem la nostra mà amb la seva.
Av. Paral•lel, Entença i Gran Via. Quan devem portar ja uns 8 km es posa a ploure. Ens mirem amb el Roger i vocalitzem “quina putada”. Noto les gotes a la cara. Molesten, però d’aquí una estona, quan estigui xopa, ja no les notaré.
Al cap d’un minut, sense avisar, el Roger comença a augmentar el ritme. Crec que és que ell corre més, però també podria ser que jo estigués afluixant. El meu pulsòmetre no té compta-quilòmetres. No el puc seguir. No em diu res, va corrent entre la gent i el perdo de vista. Crec que és ell que ha accelerat.
Assumeixo la traïció i ja veig que el Roger no es conformarà amb baixar de les dues hores (la consigna era córrer per davant de les llebres de les dues hores) sinó que vol fer-ho millor encara. Continuo al meu ritme procurant anar davant les llebres tota l’estona. Hi ha gent a banda i banda de la Gran Via i del Passeig Lluís Companys amb una mena de trompeta de plàstic de color blau. Els somric. Ja és tenir humor està allà a aquelles hores del matí plovent.
Baixant pel Passeig de Picasso per segona vegada ens creuem amb els primers kenyans que ja acaben, quan nosaltres tot just estem a la meitat de la cursa. Continua plovent, amb insistència.
Començo a tenir gana. Tinc un trosset de barreta energètica de l’esmorzar que m’he reservat per un moment de desesperació. Intento conservar-la el màxim d’estona possible, com una recompensa per a més endavant.
Pugem per Marina i ens endinsem per Poble Nou. Ara ve la part més dura, amb menys ambient pels carrers i amb un paisatge més trist. Para de ploure. Desitjo trobar algú conegut, gent animant... Inclús penso que em puc trobar el Roger caminant per culpa del flato.
Quina diferència amb la mitja de Sitges: sol, temperatura agradable, gent animant pels carrers. Avui el dia és gris, estic xopa per la pluja i som molts corrent. De tant en tant hi ha copets de colze involuntaris als revolts perquè ningú vol fer més volta de la imprescindible.
Em fan mal els genolls, els turmells... Tinc moltes ganes d’acabar però no tinc força. Em menjo el trosset de barreta que reservava com a incentiu. Trobem una batucada. Que bé!
Em trobo un client del Dir Gràcia, que és el gimnàs on vaig jo també. Em pregunta si vaig amb la Gemma, que és la llebre que prenia com a referència i que és professora del nostre gimnàs. Llavors veig que tinc la Gemma trepitjant-me els talons. Merda. He afluixat sense adonar-me’n.
Comença el pitjor de tot. Les llebres m’avancen i em costa seguir-les. He de fer menys de dues hores com sigui!! Els dos km que queden me’ls passo intentant seguir les llebres, buscant alguna estratègia mental que em faci treure les forces d’on no n’hi ha. Tinc moltes ganes d’acabar perquè estic mullada i cansada.
Perdo de vista la llebre del DIR. No sé on s’ha posat. Només veig el noi que l’acompanyava i que també fa de llebre. No el puc perdre de vista. Un corredor s’enreda amb els fils del globus que indiquen les 2 hores. Me n’aparto perquè només em faltaria això!
I sorprenentment, als últims dos-cents metres, és com si les cames comencessin a córrer soles. Passo la llebre noi que tota l’estona he tingut al davant i veig davant meu els inflables que anuncien la meta. Yes, we can.
Començo el meu clàssic esprint de fi de cursa. Sí, sí, i sí, he passat la llebre, ha quedat enrere. Sento que em criden. Són el Txema, l’Anna i el Xavi. Somric a la càmera i passo la meta. 1:59:40. Podria haver estat pitjor.
Propera fita: Botifarunner a la Llacuna. 21 km de muntanya. Roger, prepara’t!
Si voleu veure les millors fotos de la mitja barcelona no us perdeu ropits al facebook.
