Botifarunner - Ja hi tornem a ser

Ja hi tornem a ser, aquest cap de setmana toca la Botifarunner. Aquesta és la tercera edició i jo he corregut ja les duess anteriors, aquest any també espero córrer. I dic espero perquè porto arrossegant un refredat tota la setmana que no hi ha manera de treure-me’l de sobre.

Aquest cop hem decidit viatjar dissabte i dormir a la Llacuna. Un cop instal·lats a Ca l’Americano, ens dirigim al bar de la plaça on ens trobem amb l’Imma, el Pere i alguns amics seus. Fem petar la xerrada animadament fins l’hora de sopar. A mesura que passa els temps la cara de l’Eli es va tensionant i cada cop està més absent. Aquesta és la seva 3a cursa de muntanya i és la mes llarga i amb més desnivell que ha fet fins ara. Està nerviosa i no ho pot amagar. Sopem i a dormir que és tard i l’endemà tenim feina.

Ens despertem tard, anem a buscar el dorsal i esmorzem pa amb tomata i truita francesa. Uf, estic tip, no em va bé menjar abans de córrer, bé, és igual, ja està fet. Sortim de l’hotel i just ens trobem el Roger i el David que passen corrent per davant nostre. Ens afegim a ells per calentar una mica els músculs i com que falten menys de 5 minuts per la sortida decidim dirigir-nos cap a la plaça.

Traca amb “petardasso” final i surt tothom esperitat enmig d’un núvol de fum. Aquest any han variat el primer tram del recorregut. Com no el conec, per evitar el coll d’ampolla en cas de corriol estret decideixo tirar i situar-me lo més endavant possible. Després d’un quilòmetre pla comença la pujada i me’n recordo de la truita... passo el primer control on hi ha l’Imma, l’Anna i la Gemma i de seguida arribo on hi ha l’avituallament, em lligo el cordó i inicio la baixada amb el David. Hem comença a agafar un flato molt fort, a la Romeufontaine també em va passar però ara tot just és el quilòmetre 5.

El final del descens coincideix amb l’entrada al poble, em passa pel cap abandonar però ràpidament ho descarto i afronto la segona pujada. Agafo el meu ritme, el flato va desapareixent i em vaig trobant millor. Inicio el descens amb ganes, aquest cop el flato és molt lleu i no em molesta fins al final. Així doncs, puc gaudir d’un descens a tot drap que em condueix fins el quilòmetre 10.

En aquest tram hi ha una gran quantitat de gent animant, sembla mentida però es pot dir que hi ha més ambient que a la mitja de Barcelona.

La tercera pujada és la més llarga i ens porta fins el pic més alt de l’Anoia, el Castellar, amb 945 metres. És una pujada a estones molt dreta i tècnica que m’obliga a prendre-me-la amb calma i tranquil·litat, sense pressa però sense pausa. Ja quasi arribant a la part més alta del Castellar em quedo durant 5 segons bocabadat, una tènue boira s’aixeca dels camps de blat mentre uns tímids rajos de sol trenquen els núvols que ens han acompanyat des de primera hora del matí.




Un cop al cim, recupero forces i la visió de la Llacuna als fons de la vall m’anima a fer un descens a tomba oberta. L’inici del descens és perillós, m’he d’asserenar una mica perquè sinó encara prendré mal. Un cop superat aquest primer tram, la resta del descens és agradable i fàcil tècnicament, em deixo anar fins arribar a la meta amb un temps de 2h 7min.



Em relaxo una mica, bec aquarius i em quedo una estona parlant amb la gent i veient arribar corredors. Vull desfer el camí per fer l’últim tram amb l’Eli però calculo que encara deu estar lluny. Vaig a buscar la càmera de fotos a l’hotel, em poso una samarreta seca i torno a la plaça. Com ja ha arribat el Roger, em decideixo i començo a desfer el camí en busca de l’Eli. La trobo al quilòmetre 19.5 i porta una cara.. però ja ho té! Faig fotografies i corro amb ella fins l’arribada.



Com als còmics de l’Asterix i l’Obelix acabem amb una calçotada de germanor on recuperem l’energia que hem gastat per les muntanyes llacunenques pensant ja amb la botifarunner de l’any vinent.

Botifarunner - Què fa una noia com tu en un lloc com aquest

Aquest cap de setmana hem corregut a la tercera edició de la Botifarunner de La Llacuna. És una cursa de muntanya de 20,6 km amb uns 935 metres de desnivell i un recorregut molt bonic, a estones tècnic, i amb molta gent escampada per la muntanya animant els participants.

Escric aquestes línies al sofà de casa amb les cames i sobretot els genolls fent xup xup sota la manta. Avui sí que estic feta pols.

Ens llevem a Ca l’Americano a les 8.30 amb temps de sobres, la cursa comença a les 10. El dia es lleva tapadot i cauen algunes gotes. Com no podia ser de cap altra manera acabem anant justos de temps i esmorzem una truita a la francesa amb pa amb tomàquet i un suc de taronja a la mateixa fonda, només mitja hora abans que comenci la cursa. Estem a un minut de la plaça, punt d’inici, amb la qual cosa no cal patir. Però jo sí que pateixo imaginant com estaré de tipa...

A la sortida de la fonda ens creuem amb el Roger i el David que han vingut aquest matí mateix. El Pere, llacunenc de naixement i marit de la nostra amiga Imma, també està a punt a la sortida. Traca i tret de sortida. Els 300 participants comencen a córrer ràpid pels carrers empedrats del poble. Aviat trobem la carretera, i després d’un tram tan curt i còmode comença una bona pujada.

Segons ens van comentar ahir al sopar el Pere i l’Anna, la seva germana, aquest any la cursa comença amb una pujada llarga i pronunciada. M’avancen molts corredors. M’ho prenc amb calma perquè segons els càlculs del Xavi trigaré tres hores a completar el recorregut, així que més val que reservi forces per a més endavant.



La cursa és ben diferent de les altres dues de muntanya que havia fet fins ara: Collserola, 18 km, Can Caralleu, 10 km. Estic convençuda que l’acabaré, però patint.
A dalt de tot de la pujada ens esperen l’Imma i la Gemma i l’Anna, les xicotes del Roger i el David en un dels primers punts de control. Des de que les començo a veure ja les sento que em criden. Aixeco els braços i somric. Estic bé. Em prometen que ja s’acaba la pujada, que estem arribant al castell. Els deixo el paravent, amb el seu carregament de glucoses i kleenex, i continuo pujant. A estones tinc flato i he de caminar. En cas de no tenir flato no crec que tingués una altra opció ja que el desnivell és pronunciat. Trobo l’altra Anna a dalt al castell. Somric a la càmera.

Baixada per un corriol senzill, tinc les cames lleugeres, se’m passa el flato i tinc el cap clar per fer el camí corrent i col•locar bé els peus. Arribem al poble. Trobem més gent animant. Estic feliç.

Un petit tram perfilant el poble i aviat ens tornem a endinsar en el bosc. Vaig sola, no veig gent ni davant ni darrera, però segurament estic a la cua de la cursa. M’avança una noia corrent i al cap de poc em poso a caminar. Tinc flato altra vegada. Porto una hora corrent i només he fet 7,5 km.



Quan porto ja una hora i mitja sento que els genolls em comencen a fallar. Sobretot el dret. Ho sabia. Aquest genoll m’ha estat fent la guitza des de que vaig tornar dels Alps pel pont de la Puríssima. Una mala caiguda esquiant, no en vaig voler fer cas, i ara sembla que reclama la meva atenció.
Si hi ha una cosa que tinc clara és que aquesta cursa l’acabaré. El genoll em fa mal però això no m’impedeix seguir corrent. A cada avituallament menjo taronges i xocolata negra. Em sento bé d’energia.



Estic corrent sola des de fa una bona estona. Em temo que aquesta vegada sí que sóc l’última. Intento gaudir del paisatge i no pensar en els genolls. La pujada ara s’hi que s’ha de fer caminant: roques i troncs que cal pujar amb l’ajuda de les mans, i pedra coberta de verdet, humida per la pluja del dissabte i lleugerament perillosa. Tinc les mans i els pantalons ben bruts. Estem a la part més difícil però més maca de la cursa.



En el següent punt d’avituallament m’atrapen un grup de quatre homes. No sóc l’última! Continuo corrent amb ells. Em demanen que els faci una foto a la indicació del kilòmetre 15. Van parant i rient. Els avanço. Més endavant, en un control, trobo unes senyores de mitjana edat que m’animen efusivament. Em trec l’auricular i sento “vinga nena, que hem de demostrar que les dones també podem”. Somric per dins.
I allà comença el meu viacrucis. Els genolls em comencen a fer tant de mal que no puc córrer, tinc les cames de drap. Imagino que deu ser perquè tinc els isquiotibials o els quàdriceps carregats, però, com era de suposar, després d’estirar el dolor no se’m passa. Intento córrer, però no tinc forces, i encara menys amb el dit de fang que porto enganxat a la sola. Passen pel meu costat els quatre corredors en fila. I un altre noi. I un altre... Pffffff.....

Nous grups de gent animant. Diuen que això ja s’acaba, que només ens queda ara una baixada... de pedres! Pedres soltes que en qualsevol moment et poden fer rodolar per terra. M’ho prenc amb calma perquè ja se’m comença a fer difícil dirigir els meus peus. La baixada continua per un corriol senzill. M’engresco corrent, accelero i acabo rodolant per terra amb un crit de dolor. M’he torçat el turmell. Amb el cul moll de fang em lamento de la meva mala sort, del mal que em fa tot, del flato que em torna a agafar, i em sento desgraciada. Què collons foto jo aquí?



Però ara no em puc desanimar. Em deuen quedar uns tres kilòmetres per acabar i sé que ho acabaré. Si m’he fet mal de debò als genolls ara ja és tard per arreglar-ho. Recullo la meva dignitat a trossets, inspiro, i torno a córrer posant més atenció en el què fan els meus peus.

Les pedres s’acaben i el camí es torna més senzill i apte per corredors “patxangueros” com jo. Tot fa baixada. Passem per un petit poblet, Torrebusqueta, i un grup de motoristes aturats en un costat m’animen. Diuen alguna cosa del cul dur... al•lucino. Em trec els auriculars per entendre què diuen i sento: “vinga guapa, peta’t aquests quatre que tens a davant”. Queda poc per acabar. Passo per davant de l’últim avituallament, on estan aturats els quatre amics prenent-s’ho amb calma. Les noies de la taula em criden per oferir-me aigua però ara ja no pararé. No vull tornar agafar flato, no vull perdre el ritme, i sobretot vull avançar quatre posicions.

Apareix el Xavi entre les mates. Ha tornat enrere per venir-me a buscar. M’anima, em fa fotos, corre al meu costat. Ell ha acabat amb dues hores i poc. Entrant al poble avanço un dels dos nois que m’havia avançat en les meves hores baixes. La gent del poble m’anima com si em conegués. Somric. Estic feliç. Somric a la gent a banda i banda, somric al policia que regula el trànsit, somric perquè això ja s’acaba, ho estic acabant!! A la plaça hi ha els meus amics.



Creuo la meta feliç pensant en la dutxa calenta i els calçots que m’esperen. Per sorteig i no per mèrits propis tinc un premi i pujo a recollir-lo saludant a l’afició: una nit a Ca l’Americano!